Poca gent sap el fet que grans artistes hagin recorregut durant el
passat (i alguns en el present) a la ajuda de màquines per a
l’elaboració de les seves obres. Ens referim a artistes com Durero,
Vermeer i Canaletto, entre d’altres. Generalment es considera que un
gran pintor ho és en la mesura que realitza les seves obres de manera
manual. L’ús de mètodes tècnics per calcar o dibuixar es relega a
l’àmbit dels aprenents.
Al llarg de la història de l’art, pintors de primera fila han recorregut a la utilització de màquines de dibuix per resoldre els seus problemes tècnics. Hi han recorregut de manera sistemàtica i “secreta”. A aquest fet se li ha fet poca o gens de publicitat i, avui en dia, ha caigut en l’oblit. Actualment, com a molt, parlem d’algun pintor del S.XIX que va utilitzar la fotografia per als seus quadres. Però gairebé podem tenir l’absoluta seguretat que Vermeer, Durero i d’altres van utilitzar màquines de dibuix per ajudar-se en la realització de les seves obres. En ocasions, van copiar i calcar les seves imatges directament del natural. I tot això ho van fer amb uns mitjans que han caigut en l’oblit i l’ocultació, possiblement davant del temor de veure minvar el seu talent artístic o que altres aprenguessin massa aviat tot allò que a ells els va costar tants anys, disputant-los, d’aquesta manera, un lloc en la història de l’art.
És possible que l’instrument que inauguri tota la sèrie sigui el que s’ha anomenat Finestra de Leonardo. Inventada per l’artista del qual pren el nom (Leonardo da Vinci) i redissenyada per Alberto Durero. En paral·lel a aquesta, es desenvolupen entre els Països Baixos i Itàlia, tot un seguit de màquines de dibuix constituïdes, essencialment, per sistemes de miralls i de lents. Justament del seu ús se’n derivaria, d’alguna manera, l’obra de Vermeer, Caravaggio, Canaletto i d’altres. Durant el segle XIX, la cambra lúcida dissenyada per Wollanston, la podria haver utilitzat Ingres en molts dels seus dibuixos. La tradició secreta de l’ús de màquines per dibuixar va continuar fins al segle XX, amb els experiments al respecte de David Hockney.
Al llarg de la història de l’art, pintors de primera fila han recorregut a la utilització de màquines de dibuix per resoldre els seus problemes tècnics. Hi han recorregut de manera sistemàtica i “secreta”. A aquest fet se li ha fet poca o gens de publicitat i, avui en dia, ha caigut en l’oblit. Actualment, com a molt, parlem d’algun pintor del S.XIX que va utilitzar la fotografia per als seus quadres. Però gairebé podem tenir l’absoluta seguretat que Vermeer, Durero i d’altres van utilitzar màquines de dibuix per ajudar-se en la realització de les seves obres. En ocasions, van copiar i calcar les seves imatges directament del natural. I tot això ho van fer amb uns mitjans que han caigut en l’oblit i l’ocultació, possiblement davant del temor de veure minvar el seu talent artístic o que altres aprenguessin massa aviat tot allò que a ells els va costar tants anys, disputant-los, d’aquesta manera, un lloc en la història de l’art.
És possible que l’instrument que inauguri tota la sèrie sigui el que s’ha anomenat Finestra de Leonardo. Inventada per l’artista del qual pren el nom (Leonardo da Vinci) i redissenyada per Alberto Durero. En paral·lel a aquesta, es desenvolupen entre els Països Baixos i Itàlia, tot un seguit de màquines de dibuix constituïdes, essencialment, per sistemes de miralls i de lents. Justament del seu ús se’n derivaria, d’alguna manera, l’obra de Vermeer, Caravaggio, Canaletto i d’altres. Durant el segle XIX, la cambra lúcida dissenyada per Wollanston, la podria haver utilitzat Ingres en molts dels seus dibuixos. La tradició secreta de l’ús de màquines per dibuixar va continuar fins al segle XX, amb els experiments al respecte de David Hockney.
